21 d’abr. 2018

LOST DOG

LOST DOG
(al pati de l'Escorxador dins la Mostra de Teatre d'Igualada)




          Acabo amb les ressenyes de la Mostra d'Igualada amb un espectacle petit, en quan al seu format, no a la qualitat. És d'aquells que es porten la carpa, en realitat una caseta que munten i desmunten allà on van.
          Lost Dog... Perro Perdido dels Cal i Canto Teatro, una companyia de Castella i Lleó, Burgos concretament, és una barreja entre teatre de titelles i objectes que va guanyar el premi al millor espectacle en espai no convencional FETEN 2017.
          Els espectadors entrem a la barraca —perquè en realitat la carpa és una barraca de fira—, ens acomodem i al nostre davant hi tenim una paret de la que s'aixeca un teló, però no del tot, i apareixen uns llums de cotxe que avancen per una "carretera". El cotxe s'atura, se sent obrir una porta i apareixen unes cames (reals) calçades amb sabates femenines de taco alt, vermelles. L'obertura permet veure els actors fins als genolls. La dona del cotxe deixa al terra una capsa de cartró, "engega" el cotxe i marxa.
          Al bell mig de l'escenari hi ha quedat un embalatge que comença a bellugar fins que en surt un gosset. Cagumcoi! l'ha abandonat, i aquí comença un periple, buscant menjar, escalf, amor... i trobant de tot, també menyspreu, indiferència i fins i tot alguna puntada de peu. Sortosament la dona de les sabates vermelles el retroba i, suposem penedida, el torna a adoptar. Final feliç.
          Els titelles i els objectes estan manejat pels actors d'una manera que em va recordar el Teatre Negre de Praga. Intèrprets vestit de color negre i fons de l'escenari també negre, així l'espectador només veu el que ells ens volen mostrar. La diferència és que al Teatre Negre, els objectes acostumen a ser fosforescents i destaquen molt.
          La Compañía Cal y Canto la van fundar Ana Ortega y Marcos Castro l'any 2002 i fan muntatges de creació pròpia, familiars i habitualment de carrer. Aquest Los Dog ha tingut molt d'èxit aquesta Mostra i fins allà on tinc notícies sempre han omplert, malgrat que algunes de les funcions començaven a les 10 del matí i en dies de pluja.
          Fi de les ressenyes de La Mostra d'Igualada, que jo valoro com la millor de la seva història. Felicitats a l'equip que l'ha fet possible amb el seu director Pep Farrés al davant.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada