27 de març 2016

Songs of Lear

SONGS OF LEAR
(al Festival Iberoamericano de Teatro de Bogotá)




En aquest FITB els espectadors hem pogut veure molt Shakespeare, com en tants festivals, segurament perquè és el més universal dels autors, però mai m'hauria pensat que es pogués muntar un espectacle sobre El Rei Lear obviant el text; bé, tot no però quasi tot. El polonés Grzegorz Bral ho ha aconseguit al front de la companyia The Song of the Goat Theatre.
I ho ha aconseguit amb nota. La grandesa d'aquesta posada en escena és aconseguir sentir i experimentar la tragèdia des d'una perspectiva que no està sustentada en la paraula, ni en el text, sinó en la música, una música que ens genera imatges on veiem i sentim el que està passant amb Lear, amb Cordelia... Abans he dit "obviant la major part del text", i així és perquè la gran part de les cançons són obres creades amb anterioritat amb textos basats en cant gregorià i fins i tot en l'evangeli de Tomàs, un evangeli copte apòcrif.
La música és de Marciel Rychly —per a mi un absolut desconegut— i Jean-Claude Acquaviva, el líder dels A Filetta, un dels millors conjunts vocals a capella que jo conec, corsos d'origen. El director de la companyia, actua de relator en els diferents quadres de que es composa l'obra. Comença quan Lear anuncia que deixarà el regne a les seves filles i el conjunt ataca un tema joiós: "In Paradisum" amb lletra basada en cant gregorià i així anem avançant. En alguna de les cançons la lletra sí inclou textos de l'obra, però només en tres dels dotze temes.
La habilitat del director i dramaturg Bral ha estat utilitzar dos compositors absolutament diferents; Acquaviva el coral litúrgic europeu, proper a la tradició cristiana que serveis per explicar l'harmonia anterior a la repartició del regne. Els cants de Rychly en una llengua antiga d'Egipte, el còptic, llunyà i herètic significa la tragèdia. El resultat és insuperable. Com deia la meva àvia: hi ha gent que rumia.
L'escenografia són 10 cadires posades en semicercle on hi seuen els deu actors-cantants, cinc dones i cinc homes. A mida que ens anem introduint en el tema s'aixequen, interactuen, per exemple Lear amb Cordelia, mentre els que fan de cor es miren, s'esglaien... tot en una perfecte coreografia lenta i molt mesurada. De tan en tant s'auxilien d'algun instrument estrany com la Cora africana, però en molt poques ocasions.
El resultat és extraordinari; sembla mentida com els espectadors veiem avançar la tragèdia —parteixo de la base que la majoria d'assistents coneixen bé l'obra de Shakespeare— gaudint de la meravella sonora que ens envolta i del moviment lent, però mesurat dels intèrprets, abillats de negre tan els homes com les dones.
Abans d'iniciar la funció, un rètol advertia que si al llarg de l'obra sonava un telèfon, l'espectacle quedaria automàticament suspès. En principi em va semblar una advertència exagerada, però vista la litúrgia de l'obra, ho vaig entendre perfectament. El xoc hauria estat tan gran, que hauria sigut impossible continuar. Fortíssims aplaudiment  i les corresponents tandes de uuhhhs ja habituals dels espectadors bogotans, també dits "rolos" o "cachacos".

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada