23 de març 2016

Perform Hamlet

PERFORM HAMLET
(al Festival Iberoamericano de Teatro de Bogotá)



Avui em toca fer una crítica de Hamlet, però no del que es fa al Lliure, un de més particular que la companyia danesa del Republique Theatre amb l'ajut dels The Tiger Lillies han bastit amb el nom de Perform Hamlet. Fa uns dies deia que de Shakespeare s'aprofita tot, com el porc, però encara no sabia que Hamlet me'l convertirien en un, musical; cosas veredes amigo Sancho (cita falsa que no apareix al llibre), però no, no és un musical al estil West Side Story, també de Shakespeare al estil Broadway, aquest és més complicat. Comencem pel començament.
The Tiger Lillies és un conjunt musical anglès que fa unes creacions molt particulars. És un trio de multi-instrumentistes gens convencional que fan una música que està dins el que podríem anomenar "Dark Cabaret", aquest gènere expressionista alemany que cultivaven Bertolt Brecht i Kurt Weill. El seu líder Martyn Jacques ha composat 21 temes tremendament suggerents que ha anat encaixant a cada una de les parts de l'obra. Toca preferentment un acordió especial construït per a ell i gran part de l'obra canta en un falset inquietant; alguns l'anomenen castrati criminal. La resta de components són Adriene Huge (percussions) i Adriane Stout (baix, guitarra, serra). Tots tres van amb la cara enfarinada (recordeu a Joel Grey, el presentador de Cabaret de Bob Fosse?).
L'obra és bastant fidel al original, però els actors no diuen els seus papers al estil clàssic, sinó que en gran part actuen com a mims mentre Martyn Jacques canta la part amb un text molt lliure. Queda genial, però no tinc clar que un espectador que no conegui l'obra la pugui seguir, però val a dir que tindria delicte que un inexpert s'iniciï amb Shakespeare amb aquest muntatge.
Ja el començament, amb el sopar de celebració de la boda de Getrudis amb el seu cunyat, després d'assassinar el pare de Hamlet ens indica el camí. Res està en la seva vertical; sembla un quadre de Dalí (foto del encapçalament), i la reina roman damunt la taula oberta de cames davant Claudi on sembla més que estiguin al tàlam nupcial que a la taula de celebració. I així escena darrera escena amb tota mena d'accions poc convencionals, moltes d'elles aèries. Especialment aconseguit el suïcidi de Ofèlia, penjada d'un cable que la remunta contra una projecció d'una corrent d'aigua. Sembla talment que el riu se l'emporta ofegada. De projeccions n'hiha més, però estan molt ben dosificades i acompassades amb la música que quasi mai calla.
Els actors són molt bons, amb una pronunciació anglesa claríssima (els que anem curts d'anglès sempre entenem millor als que no són anglesos), gent que domina tan el text, com el mim, com el teatre físic, com algun d'ells que s'ha passat bona estona penjat d'un cable cap per avall. Hi ha una escena en que Ofelia i Hamlet ballen plegats, també penjats que és digne del millor ballet del Mariïnski. Molt ben dirigifda per Martin Tulinius.El vestuari, sense ser res espectacular és molt bo i la il·luminació fa caure de cul, plàcida de vegades, accentuant el dramatisme d'altres.
L'obra s'ha fet al Teatro Mayor - J. M. Santo Domingo, un edifici potent, modern que m'ha recordat el National Theatre de Londres. La sala gran és magnífica, moderna, amb una bona inclinació de platea i dos pisos superiors. Llàstima que està a la quinta punyeta del centre, a uns 25 kms cap al nord i aixo en una hora punta (hora pico con trancones), vol dir més d'una hora de taxi. Tot i així els taxis no són cars. Per poc més de 20€ et porten, t'esperen i et tornen a l'hotel, al centre. Si no els fas esperar, les pots passar cabronetesper trobar taxi per tornar i el transport públic és realment precari. Per dir que Bogotá té uns 10 milions d'habitants i encara estan projectant la primera línia de metro...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada