27 de març 2016

Los Bajos Fondos

LOS BAJOS FONDOS
(al Festival Iberoamericano de Teatro de Bogotá)



Quan Gorki va escriure Els Baixos Fons ja portava una llarga experiència d'iniquitatas en aquell període fosc de la Russia zarista. La mort del pare, les estretors econòmiques i finalment el traspàs de la mare el van abocar a buscar-se la vida amb a penes dotze anys. Per sort entre la pila d'oficis que va fer, va anar a parar de mig passant a casa d'un advocat, i això li desvetllà la passió per les lletres. Quan descriu els personatges del lumpen, sap del que parla. Aquesta versió que he vist al Festival de Bogotà és la que han fet els components del Teatre Nacional de Finlandia.
La posada en escena caòtica, bruta, amb poca llum, el terra ple de papers i matalassos —alguns d'ells ocupats— ja ens indica on estem; un semisótan on malviuen una colla d'arreplegats, el graó més baix de la societat. S'endevina un pis superior una mica més ben moblat. Sí, la casa del propietari que a canvi d'un ruble els deixa viure allà amuntegats i en condicions infrahumanes. Al llarg de quinze minuts cap actor diu res, tot s'esdevé sense paraules. Entra el borratxo fent equilibris ensopegant amb tot; el lladregot pinxo que s'emparra al pis de dalt on la dona del propietari ja l'espera per fer l'amor furtivament. De tan en tant un esgarip del noi drogoaddicte que veu fantasmes... i de mica en mica entrem en la normalitat. Es lleven la dona gran que és la única que cuina alguna cosa, l'actor fracassat que ja no recorda el paper que va fer a Hamlet, la jove prostituta que es passeja per l'habitació en calces... Però un detall ens indica que hi ha entre ells una certa solidaritat: un dels últims a comparèixer veu l'ubriac estirat a terra inconscient, en roba interior —fa molt fred— i el tapa amb una manta. Ens han presentat als personatges sense dir ni un mot, com si un relator mut ens ho hagués explicat fil per randa. Genial!
A partir d'aquí l'obra es va desenvolupant segons el text de Gorki, més o menys i parlat. Veiem com la dona del propietari maltracta a la seva germana perquè età enamorada del lladre pinxo que és el seu amant, o com li demana a aquest que mati al seu home i així és podran fer amb el "negoci". Com entre dues de les dones fan vestir a la prostituta i l'arreglen perquè surti a fer el seu ofici, com el drogodependent en un moment que es pensa que està sol es punxa... Tot és desesperant, indigne, sense la més mínima esperança; al semisótan no hi entra ni un raig de llum... però a la vegada és d'una gran bellesa poètica. Com ho ha aconseguit Janne Reinikainen el director de l'obra i la companyia? La veritat és que no ho sé, però és així.
Per altra banda val a dir que de vegades l'obra es desmarxa sense saber mot bé cap a on tirarà, com en el moment que tots els personatges es retiren cap a un costat de l'escenari i es posen a tocar una música exagerada, quasi inclassificable que m'ha recordat el jazz que feia un guitarrista noruec anomenat Terje Rypdal l'any 1968, cosa explosiva. També ha estat curiosa l'entrada de la prostituta després de fer la seva feina. No ho ha fet per la porta, ha baixat del cel despenjant-se per una seda acrobàtica mentre recitava un poema d'amor. Perquè? no ho sé, però ha quedat fascinant.
La sala on s'ha fet estava a rebentar i el públic a reaccionat amb forts aplaudiments, els típics crits de uuhhh uuhhh i altres expressions d'aprovació. Tothom ha sortit molt satisfet.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada